Ahir vaig veure el documental "Las Alas de la Vida". Un documental rodant durant 3 anys a Carlos Cristos, un metge galaico-mallorquí afectat d'una estranya malaltia degenerativa neurològica sense cura ni tractament. Una malaltia que li ha anat mancant la parla, el caminar etc...i que acabarà amb la seva mort. És admirable l'actitud que pren el protagonista davant la malaltia i la certesa ( que hauríem de tenir tots ) de la seva propera mort.
És una d'aquelles películes que en acabar-la t'embarguen una sèrie d'emocions contradictòries però on predominen les ganes de viure.
Fa uns anys vaig treballar en una botiga de roba esportiva. Vaig conèixer a la Núria. Una gran dona, actualment d'uns 50 anys. Ahir vaig pensar molt en la Núria, el seu marit ja fa anys pateix una malaltia anomenada Corea de Huntington similar en algunes coses a la que pateix el protagonista del documental. Actualment em sembla que no hi ha cura ni gaires tractaments tampoc pel "corea"...La Núria és una persona forta, envoltada d'amics que l'estimen, a ella i al seu marit...I tot i saber l'inevitable final que es produïrà abans o més tard, no perd gairebé mai l'esperança i el bon humor. Evidentment que té moments on s'enfonsa, però qui no els tindria? De fet, no puc imaginar-me ser a la seva pell, no sóc pas tan forta. Per això mateix estic molt contenta d'haver-la conegut i de veure en ella a una amiga i referent.
La Núria és una d'aquelles persones que t'alegra haver conegut, i avui li he anat a dir tot portant-li una rosa, perquè a cops cal que diguem als amics que els estimem.
0 comentaris:
Publica un comentari